A la Mallorca que de vegades es diu pre-turística (d’abans de l’equador del segle XX), en què tothom parlava català menys un grapat de funcionaris durs de llengua, i en què eren pocs els qui sabien desfer-se en espanyol, i aquests encara el parlaven amb un accent que es notava a una llegua —tot un món desaparegut—, els mallorquins brodaven el seu parlar amb una col·leccioneta de paraules i expressions espanyoles la cosa més folgosa.
Una d’aquestes expressions, que queia infal·liblement en dies de mal temps i en converses d’aquestes en què el temps meteorològic fa d’element sostenidor de la intercomunicació, era quin tiempo! Una expressió determinant. Quin temps! hauria estat la constatació d’un temps dolent, però quin tiempo! era la proclamació d’una maltempsada categòrica. Una altra exclamació típica era quina noche!, que solia comparèixer després que el comunicant hagués passat una nit calamitosa. Una i altra exclamació podien rematar-se amb un llampant señores, que també es podia sentir adesiara en altres circumstàncies d’impacte emocional: “però, señores, on s’havia vist mai una cosa com aquesta?”.
Són coses que encara es poden sentir, però més aviat en gent granada. Igual que la frase d’aquesta suerte, al·lusiva a un estat llastimós en què es troba una cosa o a l’estat de descurança en la presentació d’una persona: “estan per arribar es convidats i jo encara estic d’aquesta suerte“.
També hem de fer esment a una altra típica incrustació de l’espanyol en el col·loquial mallorquí: los dos. S’amollava per a referir-se benèvolament a dues persones unides en una acció: “quan ja feia hores que els esperava sense sebre res d’ells els me veig venir, los dos, xino-xano, xino-xano”. És clar que no estic del tot segur si això ve de l’espanyol o és una romanalla de l’antic masculí los. Qui sap?
De vegades la ignorància de l’espanyol era factor de creació de castellanismes deformats, com aquell Trigo amb què els pastors batejaven els seus cans, que no era més que la paraula tigre esmirriada, o aquella frase esdevinguda sentència i dipòsit de saviesa popular que era gento con gento (la g a la catalana), que assegura que cadascú s’ajunta amb els seus afins, pel que fa a categories, idees i intencions.
I encara record aquell contundent quellemos (amb vocal neutra a la primera síl·laba) que mon pare i ma mare m’enflocaven de petit, quan es cansaven de les meves rèpliques o de la meva insistència. Vaig tardar anys a descobrir que allò era l’imperatiu castellà callemos.
Allò eren castellanismes de categoria, i no aquesta vulgaritat ara imperant i omnipresent de vol algo més?, això està fred, li dóna igual, no em dóna temps, què estàs menjant?, se li cau el pèl i tanta altra ordinariesa.
G. Bibiloni
|
