LÍDER DE ERC Y EX 'CONSELLER EN CAP'
• Josep Lluís Carod-Rovira

Por Juan F. Cía @ 01/02/2004

Josep Lluís Carod-Rovira nació en Cambrils de Mar (Tarragona) el 17 de mayo de 1952. Hijo de padre zaragozano y madre catalana. Está casado y tiene tres hijos. Es licenciado en Filología Catalana por la Universidad de Barcelona y durante seis años ejerció como profesor de Lengua Catalana en la Escuela Universitaria de Tarragona (1976-1982). Posteriormente ingresó en la administración autonómica de la Generalitat de Cataluña donde fue técnico superior de Planificación Lingüística hasta 1988 y jefe de los Servicios Territoriales de Cultura de la provincia tarraconesa entre 1982 y 1984. También ha sido profesor de la Universitat Catalana d'Estiu (1986-1995).

Josep-Lluís Carod-Rovira

• • ERC se querellará contra Losantos por acusarles de terroristas

"Yo estos días, pues he tenido oportunidad de constatar cosas bastante insólitas, ¿no?. Por ejemplo, ¿a alguien le parece normal que en un país como Alemania la lengua catalana se enseñe en 29 universidades de toda la República Federal, 29, y en España, fuera de los territorios de la lengua catalana, se enseñe en 5? ¿Es normal que en Alemania se enseñe 6 veces más que no en España? ¿Esto es lógico?. Yo creo que España debe asumir su diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística, porque si no lo hace, pues esta sensación de sentirse en unos casos agredidos o en otros, pues no visualizado, parece que no existamos, pues va a ser... va a seguir así, pero felizmente en todas partes pues hay gente que tiene la conciencia de, no de agredir o de ir contra los demás sino de defender con naturalidad pues su propia identidad lo que democráticamente puede ser".

Por Juan F. Cía @ 01/02/2004

Modificado el 18-10-2007 11:35 por Dona Obdulia de Montcada

Foto: Quique García

Josep-Lluís Carod-Rovira

Entre els rumors diversos que, aquestes darreres setmanes, han farcit el discurs d'alguns mitjans de comunicació, certs partits i determinats polítics -al costat de mentides, insults i grolleries-, n'hi ha alguns, si més no un parell, de ben singulars. Es tracta d'afirmacions que, escampades amb l'afany de fer mal personalment i perjudicar políticament, s'han anat fent grosses talment una bola de neu. I, un cop dita la mentida, posada en circulació la falsedat, repetit l'engany una vegada i una altra als quatre vents, feina rai per desmentir-ho, ja que segur que més d'un dubte deu haaver deixat entre la gent. Segons aquests cappares de la veracitat, l'objectivitat i la neutralitat informativa -algun dia, per cert, potser haurem de referir-nos al penosíssim paper de certs mitjans de comunicació espanyols i, és un dir, catalans-, resultaria que un servidor de vostès hauria estat tota la vida amagant dos grans secrets inconfessables.
Primer secret: es veu que jo hauria nascut i que hauria passat la meva infantesa fora de Catalunya. Segon secret: sembla que no em dic Carod-Rovira, sinó Pérez i, doncs, en algun moment del meu itinerari personal m'hauria canviat el cognom... Anem a pams. Mentre no es demostri el contrari, Cambrils, el meu poble, encara és Catalunya, tot i que, alguns dies d'agost, no sigui fàcil de detectar-ho. Però, en el cas hipotètic que jo hagués nascut fora de Catalunya -que no ho he fet-, tampoc no hauria de passar res. Suposo, vaja. O és que representa algun problema el fet d'haver nascut fora de Catalunya? Si així fos, els que han engegat la màquina de la mentida, malèvolament, sí que tindrien un problema i greu, no pas amb mi, ni tan sols amb una part dels catalans i catalanes d'avui, sinó amb la majoria de la humanitat, ja que està científicament demostrat que gairebé tots els éssers humans, llevat d'uns pocs milions de persones, comptats amb els dits d'una mà, han nascut, precisament, fora de Catalunya.
Aquesta primera mentida, d'un alt nivell intel·lectual, com pot veure's, anava acompanyada de l'expressió charnego arrepentido, referida a mi. Dedueixo que, això de charnego, amb tota la dosi làctia negativa que els usuaris del mot hi esmercen, es deu referir a la meva circumstància personal de ser fill d'un aragonès de Saragossa, castellanoparlant, i d'una catalana de Cambrils, catalanoparlant. Doncs, mira, ves, si això em converteix en xarnego, sóc xarnego, sí. I amb el cap ben alt. Estic content d'haver tingut el pare i la mare que he tingut, i amb molta honra. Però no em penedeixo de res. I per què hauria de fer-ho? Qui renuncia als seus orígens, qui en renega, no és de fiar. I jo no hi he renunciat mai, ni penso renegar-ne. Sóc de poble, de classes populars i fill de la barreja. I assumeixo la meva identitat, amb tota naturalitat, sense complexos, perquè no en tinc ni en vull tenir d'altra. O és que el fet que el meu pare no fos català m'impedeix a mi de ser-ho? No podré ser-ho mai, del tot? No ho seran els meus fills, perquè el pare del seu pare no n'era? Ufff, sort que els nacionalistes espanyols asseguren que no són ètnics, perquè si arriben a ser-ho... Jo sóc català, nacionalment català, i només català -que ser-ho només no és poca cosa, en aquests temps que corren-, perquè sí, perquè vull, perquè sóc jo qui ha triat, conscientment, de ser català. I punt. I no pas punt i a part, o punts suspensius, o punt i coma, sinó punt final.
L'altra falsedat, la que ha aconseguit més èxit en l'extensió de la mentida a tall de conversa xafardera, és aquella que afirma que jo no em dic Carod-Rovira, sinó que, en realitat, el meu cognom autèntic és Pérez. Si el meu pare es deia Carod i la meva mare es diu Rovira, no cal ser un Einstein de l'antroponímia per deduir que els meus cognoms són els que em corresponen. En tot cas, si algun aclariment s'ha de fer és en relació al guionet que els enllaça tots dos. D'on ve? Molt senzill: de l'impacte que em va fer, als 13 anys, la lectura dels poemes de B. Rosselló-Pòrcel. Unir els meus llinatges amb un guionet, fent-ne un de sol, va ser el modest homenatge d'admiració d'un adolescent cap al gran poeta mallorquí que havia fet el mateix amb el seus. Esclar que, posats a dir, també hi ha alguna veu nostrada que em discuteix el Rovira matern, amb el pretext que me'l vaig adjudicar, amb tota impunitat, per la via matrimonial, un cop casat amb una neboda-néta d'Antoni Rovira i Virgili, suposo que després d'una operació estratègica, meticulosament preparada i executada, al llarg dels anys. Ufff, amb compatriotes així, no em cal inventar-me enemics exteriors...
Però, dit això, tornem al Pérez. Que passa amb el Pérez?

Modificado el 18-10-2007 12:24 por Dona Obdulia de Montcada